Tradicions d'Eivissa
De WikiCEP
En aquesta pàgina podreu trobar un recull de tradicions de l'illa d'Eivissa.
Ball pagès
En els nostres balls, els papers de l’home i de la dona estan clarament diferenciats. La dona, submisa, plega els seus braços al cos, la mirada en terra i no al ballador; amb passes molt curtes i ràpides va descrivint cercles, dins dels quals actua l'home. Ell, d'altra banda, no té unes passes determinades.Tracta de demostrar amb grans salts la seva força, l’homenia que li ha de fer guanyar el favor de la dona. S’ha arribat a comparar la imatge de la dona eivissenca amb les terracotes fenícies. Certament, la silueta triangular i el posat hieràtic i distant recorden la deessa que maneja l’home a voluntat. Ell s’ha d’esforçar per seguir-la amb la mirada (mai pot donar-li l’esquena) i s'exhibeix com a fort però galant alhora. Els balls i tota la cultura popular pertanyen a una societat rural. Una societat que viu al camp no té moltes ocasions per a manifestacions festives. Els balls es feien als casaments o als pous i fonts, les tardes calentes d'estiu quan el nivell d'aquest brolls era el més baix de l'any. L'origen dels nostres balls és desconegut, si bé les seues característiques (forma de cercle) i la intensa càrrega ritual ens fan pensar que pot tractar-se de dances d'origen molt antic.
La influència cristiana pot ser la més forta, perquè és la més recent que ha sofert la nostra cultura. La trobem a les joies i a l'inclusió de la música a la litúrgia... Tot i això, és facilment reconeixedor el caràcter profà de les danses. La forma d'executar els balls varia sensiblement d'un poble a l'altre de les nostres illes.
La cançó pagesa es divideix en dos grups: la glosa i la cançó redoblada.
La cançó glosada es caracteritza per una melodia senzilla i curta que es repeteix mentre dura la lletra. Se solia cantar treballant, per conjurar o conhortar les criatures i els joves les solien cantar tornant de festejar.
La cançó redoblada és la més característica i la més complexa. A diferència de la glosa, que és més informal, en la cançó redoblada rep tanta importància la correcta factura de la lletra com la correcta interpretació. La cançó redoblada s'acompanya amb el tambor, tot i que a manca de tambor es podia fer servir una carabassa, una llauna o, senzillament, colpejar la pota de la cadira on seu el propi cantador. Podem trobar cançons que narren un fet, puntoses (que ofenen a algú o un sexe) o cançons de porfèdia. Tots aquests tipus de cançó son per fer riure a la gent. Un darrer tipus són les que narren fets que no són per riure, com guerres o una misèria. Aquestes només es canten una vegada mai, després ja no es cantaran més si no se li demana expressament al cantador.
Poema de Marià Villangòmez
Ball Pagès
Pel febrer, quan canvia flor per fulla l'ametller, i el Pla Roig, amb nova brulla, de roig torna verd, se'n va a ballar el jovent, alegre de cel i vent. El tambor ja fan sonar, la flaüta ja se sent. A ballar, entre el vent, sota el cel, els fadrins de Sant Miquel!
Tot camí acosta el camp cap el pi d'en Noguera. Com una era hi ha davall, i allí, a la tarda, és el ball. Engresquen, vulguis que no, la flaüta i el tambor. L'al·lota no es fa pregar, la gent ha obert rotllo, i dins, a dansar els fadrins! A ballar, entre el vent, sota el cel, els fadrins de Sant Miquel!
Més ample que el de la gent, formen rotllo els puigs, i encara un cinyell d'escuma clara fan i desfan mar i vent. Transparent és el goig del Pla Roig i el jovent. A lluitar i encativar, amb voltes gentils, donzella! A trenar la dansa bella, amb peus alats, jovençà! A ballar, entre el vent, sota el cel, entre els camps de Sant Miquel!
Au, a ballar, mentre el sol brilla al cel! La nit no espera! És un vol el ball, el pi d'en Noguera. Modesta, l'al·lota avança a passes curtes. Lleuger, volta el jove aquesta dansa de tots el bots que sap fer. La gent, ballant, va animant-se: no ballar no pot ser. A ballar, entre el vent , sota el cel, els alegres fadrins de Sant Miquel!
Marià Villangómez
